DOMINGO FERRÉ | PLAÇA BLAS INFANTE

Autors:Mamen Domingo, Ernest Ferré arquitectes

Any: 2006/2011

Promotor: La Paeria. Ajuntament de Lleida

Superfície: 8.403m2

Col·laboradors:Nagore Linares, Relja Ferusic, Marina Daviu, Charlotte Devaux, Uxía Carballeira

Constructora: Acsa Sorigué

Premis: Obra seleccionada. Premis FAD2010

Memòria:

Han passat ja 70 anys des que Màrius Torres escrivia sobre la Lleida d’acabada la guerra on veia els somnis enterrats i tots els discursos, les paraules, potser de pau, havien fracassat. La poesia “La ciutat llunyana ” va ser escrita al finalitzar la guerra civil, l’any 1939. Aquells moments de serena però esperançadora tristesa en que fou escrita serviren de punt de partida al projecte. Màrius Torres parlava, aleshores, que no queda altre consol que creure i esperar a la nova arquitectura que amb braços més lliures hauria de reeixir de nou des de la terra. Es pensa la plaça pública com una recopilació d’intencions, treballant uns elements poètics amb la Lleida de fons que representen la ciutat, avui més complexa, plural i lliure que mai.

La proposta espaial estructura i simbolitza amb la màxima intensitat la nova centralitat que representa la plaça Blas Infante d’una manera contemporània. El projecte es desenvolupa a partir de la dualitat de les dues escales que hi tenen lloc: l’escala de barri, de l’entorn immediat, i una altra de majors dimensions, la de la ciutat i el seu centre històric.

Per a l’ús i l’entorn immediat s’ha creat una plaça de barri: un lloc de descans, de lleure, de relació veïnal, amb ombra i bancs, jocs infantils, gespa i una vegetació floral seguint el traçat de la pèrgola com a protecció per a l’estiu.

L’existència d’un aparcament soterrat de nova construcció a la base de la plaça, ha fet de la integració dels mecanismes de serveis un dels objectius vertebradors del projecte. D’aquesta manera els ascensors, sortides d’escales, d’emergència, la ventilació... s’integren plàsticament tot jugant amb els elements de les torres i la pèrgola, que s’han previst per a integrar la il·luminació. Aquesta mateixa il·luminació és la que permet crear ambients diferenciats, espais dinàmics, espais de comunicació uns amb més llum, d’altres amb tons d’il·luminació suau de repòs i tranquil·litat. L’espai públic ha de mimar l’usuari.

La impressionant topografia del Centre Històric de Lleida, disposada en carrers empinats entorn del turó de la catedral Vella (1204) és el referent quasi omnipresent. Es parteix d’una plaça en un pla de pendent suau, que va agafant alçada a mesura que s’aparta de la llera del riu. Des d’aquest espai públic, tota la ciutat antiga es mostra tal com és en la realitat, amb les seves grandeses i els seus conflictes. Es tracta d’un punt de vista privilegiat, un mirador excel·lent de la ciutat, presentant-ne una visió bonica i sincera.

La proposta es defineix en planta com una superfície acotada en amplada a la geometria de la coberta existent, mentre que en l’altra direcció s’estén fins arribar al mur de separació del riu Segre, d’una banda, i per sobre del límit de la coberta al costat del carrer València, de l’altra, en forma d’una llosa volada que desfà els xamfrans existents en el pla superior. Sobre la base del pàrquing existent es crea una topografia artificial, formalitzada per la intersecció de dues piràmides, que es fon amb el passeig del riu Segre i es connecta amb les voreres dels carrers perimetrals amb plans inclinats, rampes o escales, donant així continuïtat als recorreguts urbans.

Fotografies: